Els immigrants no són molt populars aquests dies que corren, especialment als països rics. Els habitants de Nord-Amèrica, Europa occidental i Australàsia tendeixen a pensar tres coses sobre els immigrants: 1) Vénen sobretot a fi de millorar la seva situació econòmica. 2) Fan descendir el nivell d'ingressos dels què viuen ja aquí a l'acceptar llocs de treball amb salaris més baixos i a l'aprofitar-se dels recursos de l'Estat per a l’assistència social. 3) Creen "problemes" socials, bé perquè constitueixen una càrrega per a uns altres o perquè és més probable que es vegin embolicats en actes criminals més o menys greus o perquè insisteixen a mantenir els seus costums i no s’"integren" als països als què arriben.

Evidentment, aquestes tres afirmacions són en gran mesura certes. Per descomptat que la principal motivació dels immigrants és la de millorar la seva situació econòmica. Per descomptat que accepten llocs de treball amb salaris més baixos, especialment quan acaben d'arribar. I com, en conseqüència, són més pobres en terme mitjà que els residents anteriors del país, és més probable que busquin distints tipus d'ajuda pública i privada. I per descomptat creen "problemes" als països als què arriben.

La pregunta és: I aleshores, què? En primer lloc, els immigrants no poden entrar en un país, ja sigui legal o il·legalment, sense un elevat grau de connivència per part dels habitants del mateix. Així que han de satisfer alguna funció per a aquests. I sabem quin tipus de funcions són aquestes. Estan disposats a acceptar treballs que són necessaris per a la bona marxa de l'economia però que els habitants anteriors rebutgen. No es tracta únicament dels treballs desagradables a l'extrem menys especialitzat de l'escala; també ocupen llocs de treball molt professionalitzats. Per exemple, les estructures mèdiques de la majoria dels països rics es trobarien en greus problemes si es pretengués eliminar tot el personal mèdic immigrant (no només infermeres, sinó també metges).

A més, atès que gairebé tots els països rics presenten una corba demogràfica molt esbiaixada, en la què els majors de 65 anys constitueixen un percentatge cada vegada major de la població, els habitants anteriors no podrien gaudir de les pensions actuals si no fora pels immigrants (d'edats compreses entre 18 i 65), que expandeixen la base contributiva dels fons de pensions. Sabem que en els pròxims 25 anys, si el nombre d'immigrants anuals no es quadruplica, si fa no fa, es produiran dràstiques retallades entorn del 2025. Pel que fa als "problemes", depèn del que un vulgui entendre per problemes.

Tanmateix, veiem com els moviments populistes d'extrema dreta agiten constantment l’espantall de la immigració. Aquests moviments es poden qualificar com "extremistes" i no superen el 20% del vot (més del 20%?, és que no és el 20% prou alt?), però la seva demagògia força els polítics centristes a desplaçar-se cada cop més cap a la dreta en aquestes qüestions.

Així doncs, ens trobem amb un curiós vaivé polític en marxa. Els països rics posen en vigor cada cop més barreres a l'entrada (legal i il·legal) d'immigrants, però aquests segueixen arribant, instigats per les màfies a la recerca de beneficis i per contractants que busquen una força de treball més barata. I als marges hi ha alguns grups relativament petits que tracten d'alleujar el tracte injust i sovint cruel que sofreixen els immigrants. El resultat net és una immigració cada cop major, i cada cop més queixes per aquesta immigració.

Però observem quelcom. Aquesta descripció correspon als països rics en relació amb els immigrants que provenen de països pobres. Atès que existeix una jerarquia molt àmplia de riquesa nacional, aquestes afirmacions no valen únicament pels mexicans que arriben als Estats Units, sinó també pels guatemalencs que arriben a Mèxic o els nicaragüencs que arriben a Costa Rica, filipins a Hong Kong, tailandeses a Japó, egipcis a Bahrain, moçambiquesos a Sudàfrica... I així podríem seguir donant-li la volta al món.

I observem quelcom més. Aquesta descripció no s’adequa al moviment de persones dels països rics cap als països pobres. Existeix tal moviment? Menys que abans. La colonització era un moviment en aquest sentit, però els nous colons són relativament rars aquests dies per raons polítiques (Israel no és sinó l'últim país realment colonitzador). Però encara hi ha moviments d'individus rics que compren terres a zones més pobres (amb el que eleven el nivell de rendes i preus, fent impossible sovint als residents previs romandre als seus llocs d'origen). Aquests moviments es donen en gran mesura dins les fronteres de cada país, pel que a aquestes persones no se les anomena immigrants. Amb la creació de la Unió Europea, aquest fenomen s'està començant a donar també travessant les fronteres.

Hi ha poques qüestions sobre les quals la hipocresia sigui major que la de la immigració. Els defensors de l'economia de mercat gairebé mai duen els seus plantejaments fins el lliure desplaçament de la força de treball, i això es deu a dues raons: políticament seria molt impopular a les zones més riques; però a més soscavaria el sistema mundial de costos laborals diferenciats, tan decisiu per maximitzar els nivells de benefici a escala mundial. Tanmateix, el resultat és que, quan la Unió Soviètica no permetia a la gent emigrar lliurement del país, sobre ella plovien les denúncies per atemptar contra els drets humans bàsics; però quan els règims post-comunistes permeten a la gent emigrar lliurement, els països rics immediatament aixequen barreres contra la seva eventual entrada.

Què passaria si es permetés a l'aigua arribar al seu propi nivell? Si eliminéssim totes les barreres al lliure desplaçament, entrada i sortida, a tot el món? Emigrarien tots els indis als Estats Units, tots els bangladeshesos a la Gran Bretanya, i tots els xinesos al Japó? Per descomptat que no. No més que els oriünds del Mississippi que emigren als Estats Units a Connecticut, o els de Northumberland que emigren a la Gran Bretanya a Sussex. Per una raó, i és que la majoria de la gent prefereix el lloc on van créixer; comparteixen la cultura, coneixen la història i tenen llaços familiars.

Es farien híbrides totes les cultures? En certa mesura ja ho són. Consideri's qualsevol zona important d'Europa o Àsia, i les onades de pobles que l'han travessat en els últims milers d'anys, deixant la petjada de les seves llengües, les seves religions, els seus hàbits alimentaris i les seves concepcions del món. Tots nosaltres hem hagut de relaxar molt les nostres idees sobre pobles i migracions. Aquesta és l'àrea en la què el laissez-faire podria realment funcionar; hauríem de recordar que l’eslògan original era "laissez faire, laissez passer".

A l'interior dels diferents països veiem tot el temps aquest tipus de moviment. I sabem que el moviment cap a un barri de persones considerades de més baix status social condueix sovint a que surtin d'ell els residents previs que es consideren de més alt nivell social. Podem aplaudir-ho o lamentar-ho però rarament tractem de regular-ho prohibint els moviments d'uns barris a uns altres. Seria tan terrible si apliquéssim el mateix principi als Estats?

S'integraran els immigrants? No, si el que s'entén per això és que es remodelin com clons de la gent que habitava prèviament l'àrea cap a la què es desplacen. Però seria això realment una virtut? Tots els nostres països són ja increïblement diversos, el que és una avantatge i no un inconvenient. I un poc més d’espècies a la cassola probablement faran el bullit més saborós. Els immigrants (i especialment els seus fills) tractaran per descomptat de semblar-se als seus veïns. I els veïns poden fins i tot copiar coses dels nouvinguts. D’això se’n diu aprenentatge i adaptació.

Evidentment, es tracta d'una d'aquestes idees que només funcionarien realment si tots estiguessin per la feina. Si un país permetés la lliure immigració però els altres no ho fessin, aquest país podria realment enfonsar-se. Però si tots ho fessin, m’hi jugo que hi hauria poca migració més a escala mundial que actualment, que seria més racional i menys perillosa, i que suscitaria menys oposició.

Immanuel Wallerstein (1 de juny de 2002).

© Immanuel Wallerstein 1998, 1999, 2000, 2001.

Copyright per Immanuel Wallerstein. Tots els drets de reproducció reservats. Els Comentaris poden ser baixats al disc dur, retransmetre's electrònicament o poden ser remesos a altres via correu electrònic, però no poden ser reproduïts en cap mitjà imprès sense llicència de la persona que posseeix els drets de copyright (iwaller@binghamton.edu).